Per altre banda la observació de l’univers, i de la natura ens ensenya que el univers està plagat de sistemes complexes organitzats de forma arborescent i dinàmica, mentre que les circunferències estàtiques son més propies dels sistemes de representació simplificada. Tema més desenvolupat per Carles Udina a sistema conceptual.
Amb l’únic fi de compartir idees i distreure la ment de les rutines del dia a dia, proposo imaginar una representació arborea de l’únivers on plasmar les observacions de Copernic, Kepler i els seus hereus.
Comencem en el Big Bang i en lloc d’imaginar-lo com l’explosió d’una esfera, el veiem com el neixament d’una planta. Disposem d’una linia de terra que separa les arrels (univers desconegut) de la planta (univers que imaginem). Aquest format d’explosió amb acció i reacció en direccions oposades és el que es dona en una escopeta i no hauria de ser menys plausible que la representació esferica del Big Bang, i resoldria alguna paradoxa.
El nostre punt de vista en l’estructura arborea de l’univers és en algun lloc distant i minúscul a 13.000 milions d’anys llum de la soca, així que permeteu-me fer un salt enorme des dels primers moments en que la llavor d’aquest bambú es desperta i creix a base de alinear atoms que constitueixen una tija que es remifica en branquillons que esdevenen brancas i troncs i que al mateix temps fan creixer peciols i fulles reticulades formades per nanotubs que porten la savia de la terra fins el teixit fotosintétic.
En aquest context, el ou ferrat del sistema solar seria una disecció d’un dels nervis secundaris d’una fulla on nomes hem dibuixat la savia que puja pel tub, o més ben dit, algunes partícules significatives d’aquesta savia en moviment.
Potser ens serà més familiar obrir l’aixeta, i veure com es mou el flux d’aigua en un remolí que viatja a gran velocitat. Veiem com ens expliquen el sistema els dibuixants de l’ou ferrat.
Tenim una lluna (goteta d’aigua) que dona voltes a la terra, que dona voltes al sol, que dona voltes a la galaxia…. fem la foto i fem baixar l’ou ferrat per la canyeria. Perdoneu, però em sembla ridicul, especialment quan li posem velocitats al sistema comptades en Kilometres per hora. Les dades son grosso modo les següents:
La terra dona voltes sobre si mateixa a 1.674 Km/h
La terra dona voltes al sol a 107.244 Km/h
El sol es mou per la Via Lactea a 792.000 Km/h.
La Via Lactea va cap a Andromeda a 468.000 Km/h
i tot això i molt més es mou a 2.160.000 Km/h en direcció a un punt que hem batejat com el gran atractor.
Diuen que totes les galaxies s’allunyen unes de les altres perque l’univers s’expandeix, i la gran discusió de la humanitat és si la terra dona voltes al sol o viceversa.bufff.
En el model arborescent, la canonada de la cuina no s’allunya de la del bany, ni de la de les altres cases de la ciutat, o si, però això no significa que la ciutat s’expandeix.
La velocitat relativa entre dues gotes d’aigua que surten aremolinades quan obro l’aixeta és absulutament irrellevant, per mes que visquem a dalt d’una gota. El que te rellevancia, és prendre conciencia de que la velocitat del flux és enorme, i que si reculesim per la canyeria a la velocitat de la llum, tardariem 13.000 milions d’anys a arribar a la central que distribueix l’aigua, on comença l’entremat de rius i afluents que ens porten l’aigua de les muntanyes a una distancia absolutament inconmensurable des de la nostre posició on la terra queda reduida a una gota d’aigua.
Medir velocitats relatives amb les altres gotes del remolí, o discutir de geocentrisme o heliocentrisme, fent que una gota faci de punt de referencia és com estudiar els Himalaies amb lupes i microscopis.
