Veus venir el desastre de la IA i mires enrere.
El meu avi escrivia amb ploma, tinter i secant. Era capaç de transmetre tota la seva personalitat en unes poques línies.
Qualsevol nota tenia el to inconfusible de la seva personalitat. Era impossible deslligar el contingut de la personalitat de l’autor.
Després van venir les màquines amb uns costos enormes amb relació a la ploma i amb uns resultats que feien patxoca. Times, Arial i fins i tot Comic Sans.
Les notes van perdre personalitat. Ja no sabem escriure amb lletra bonica, personal, ràpida i llegible. Amb prou feines s’entén un escrit amb irregular lletra de pal. Hem gastat en plàstics i energia i hem acabat perdent les habilitats personals a favor d’una uniformitat tipogràfica insulsa.
Imagino als que van veure venir el desastre i van resistir escrivint a mà i ensenyant cal·ligrafia als infants. Els seus arguments eren contundents i encertats. A toro passat podem constatar que tenien raó. Vam delegar la feina, vam perdre les habilitats i vam suportar costos impensables per anar a parar a un món on una carta d’amor no es distingeix d’un anunci de colònia.
I si. M’agradaria poder escriure en «redondilla» per a distracció dels grafòlegs i transmetre emocions unívocament personals en quatre ratlles, i hauria estat possible mantenir les habilitats sense renunciar a les impressores, però el temps arramba amb tot i ja ningú sap utilitzar la cunya per escriure en les tauletes sumèries.
Arribarà el dia en què només els estudiosos sabran llegir paleografia o les cartes d’amor dels avis.
Arribarà un dia en què observar, experimentar i treure conclusions generant coneixement serà privilegi dels estudiosos.
Tens un altre punt de vista a https://bartomeuslab.com/2026/06/15/genai-lab-guidelines/
