Dilluns 21 Maig 2018
Independentment del que penses, permet-me fer un paral·lelisme entre escacs i política per endinsar-nos en una interpretació personal de la manera com pensem sobre política. No en què pensem, sinó en com pensem.
Imagino els campionats del món d’escacs dels ’70 en què els EUA i Rússia es juguen el prestigi com a líders mundials.
Imagino els desacords entre Catalunya i Espanya els últims anys en què els polítics es juguen el seu lideratge territorial.
Als campionats d’escacs i en política a més dels protagonistes hi participen els espectadors/votants i els mitjans de comunicació que serveixen la interpretació de la partida.
És clar que cap dels espectadors té la més mínima possibilitat de comprendre els pensaments de Bobby Fischer i Borís Spasski o Kaspàrov i molt pocs de comprendre el pas a pas dels seus moviments al llarg de les partides i els campionats.
També és clar que fins i tot quan hi ha una certa capacitat, no es dona el temps ni l’afany per estudiar cada moviment i treure conclusions per un mateix. Però sorprenentment, milers de persones segueixen els esdeveniments i discuteixen defensant les seves idees i preferències. Sembla que mil milions de persones van estar pendents del duel entre Magnus Carlsen i Vishy Anand.
Entre els jugadors i els espectadors hi ha un enorme abisme on s’aixequen els ponts dels mitjans de comunicació i els experts. Si fossin honestos els comentaristes podrien explicar les jugades, assenyalar paral·lelismes amb partides anteriors i poca cosa més. Aquesta actitud reduiria la seva àrea d’influència a uns quants fans que més aviat que tard passessin a nodrir-se directament de la partida obviant els xerraires que la comenten.
Però lluny de competir per explicar cada jugada els mitjans de comunicació omplen pàgines i telenotícies d’estratègies, cops de teatre i jugades mestres, juntament amb vaticinis anècdotes, desqualificacions i intencions ocultes que fan pujar l’audiència i polaritzar els partidaris d’un jugador o un altre com si fos una cosa comprensible.
Podria ser que les nostres fòbies i fílies polítiques vinguessin condicionades pel paper dels comentaristes i mitjans de comunicació i que aquests estiguessin molt lluny de comprendre Torra i Rajoy o Puigdemont.
Com en una moderna caverna de Plató veiem les ombres d’una realitat de la qual no sabem res, mentre algú mou formes i marionetes.
Decebedora conclusió, no? … potser és millor o pitjor creure que tenim criteri per entendre i donar suport al Kaspàrov de torn.
