Ens obstinem en dibuixar el sistema solar en dues dimensions com si fos un ou ferrat amb pèsols, i qualssevol que hi dediqui una mica de temps pot concloure que aquesta representació és molt simplista i allunyada de les dades conegudes sobre proporcions i moviments relatius dels astres.
Per altra banda l’observació de l’univers, i de la natura ens ensenya que l’univers està plagat de sistemes complexos organitzats de forma arborescent i dinàmica, mentre que les circumferències estàtiques són més pròpies dels sistemes de representació simplificada. Tema més desenvolupat per Carles Udina a sistema conceptual.
Amb l’únic fi de compartir idees i distreure la ment de les rutines del dia a dia, proposo imaginar una representació arbòria de l’univers on plasmar les observacions de Copèrnic, Kepler i els seus hereus.
Comencem en el Big Bang i en lloc d’imaginar-lo com l’explosió d’una esfera, el veiem com el naixement d’una planta. Disposem d’una línia de terra que separa les arrels (univers desconegut) de la planta (univers que imaginem). Aquest format d’explosió amb acció i reacció en direccions oposades és el que es dona en una escopeta i no hauria de ser menys plausible que la representació esfèrica del Big Bang. Això resoldria alguna paradoxa.
El nostre punt de vista en l’estructura arbòria de l’univers és en algun lloc distant i minúscul a 13.000 milions d’anys llum de la soca, així que permeteu-me fer un salt enorme des dels primers moments en què la llavor d’aquest bambú es desperta i creix a base d’alinear atoms que constitueixen una tija que es ramifica en branquillons que esdevenen branques i troncs i que al mateix temps fan créixer pecíols i fulles reticulades formades per nanotubs que porten la sàvia de la terra fins al teixit fotosintètic.
En aquest context, l’ou ferrat del sistema solar seria una dissecció d’un dels nervis secundaris d’una fulla on només hem dibuixat la sàvia que puja pel tub, o més ben dit, algunes partícules significatives d’aquesta sàvia en moviment.
Potser ens serà més familiar obrir l’aixeta, i veure com es mou el flux d’aigua en un remolí que viatja a gran velocitat. Veiem com ens expliquen el sistema els dibuixants de l’ou ferrat.
Tenim una lluna (goteta d’aigua) que dona voltes a la terra, que dona voltes al sol, que dona voltes a la galàxia…. Fem la foto i fem baixar l’ou ferrat per la canonada. Perdoneu, però em sembla ridícul, especialment quan li posem velocitats al sistema comptades en Kilòmetres per hora. Les dades són grosso modo les següents:
La terra dona voltes sobre si mateixa a 1.674 km/h
La terra dona voltes al sol a 107.244 km/h
El sol es mou per la Via Làctia a 792.000 km/h.
La Via Làctia va cap a Andròmeda a 468.000 km/h
i tot això i molt més es mou a 2.160.000 km/h en direcció a un punt que hem batejat com el gran atractor.
Diuen que totes les galàxies s’allunyen les unes de les altres perquè l’univers s’expandeix, i la gran discussió de la humanitat és si la terra dona voltes al sol o viceversa. bufff.
En el model arborescent, la canonada de la cuina no s’allunya de la del bany, ni de la de les altres cases de la ciutat, o sí, però això no significa que la ciutat s’expandeix.
La velocitat relativa entre dues gotes d’aigua que surten arremolinades quan obro l’aixeta és absolutament irrellevant, per més que visquem a dalt d’una gota. El que té rellevància, és prendre consciència que la velocitat del flux és enorme, i que si reculéssim per la canonada a la velocitat de la llum, tardaríem 13.000 milions d’anys a arribar a la central que distribueix l’aigua, on comença l’entramat de rius i afluents que ens porten l’aigua de les muntanyes a una distància absolutament incommensurable des de la nostra posició on la terra queda reduïda a una gota d’aigua.
Mesurar velocitats relatives amb les altres gotes del remolí, o discutir de geocentrisme o heliocentrisme, fent que una gota faci de punt de referència és com estudiar el Himàlaia amb lupes i microscopis.
