Benvolguda Bouti,
T’he llegit a Facebook preguntant sobre Catalunya i traient a col·lació les idees Sense Fronteres i les prioritats amb els refugiats.
Les teves preguntes m’inspiren i conviden a explicar idees, amb l’única finalitat de compartir allò que estic veient, amb les persones que ens mireu des d’un lloc diferent i us feu preguntes amb ànim de comprendre. No t’explicaré el que diuen els mitjans de comunicació, els tertulians o els polítics, et parlo del que jo he vist i viscut en primera persona.
Abans de començar deixaré clara la meva posició política. La meva utopia és una artistocràcia sense fronteres, tal com ja he explicat aquests dies al meu bloc. El camí per arribar-hi el vaig esbossar el 2008 a la novel·la col·laborativa “2012 i què?”. La base teòrica de l’artistocràcia la pots veure en aquest grup de Facebook creat el 2009, i els valors en què s’inspira van obtenir el premi Joventut i Valors el 1997. Com pots veure no és una ocurrència d’aquests dies ni una religió de masses, sinó l’esforç personal per imaginar un món on m’agradaria viure.
Ja ho veus. Votaré per la independència, però no soc ni demòcrata ni secessionista.
Jo vaig néixer ignorant, creia que els estrangers vivien estranja i parlaven per descomptat en l’idioma estranger. La política era un llenç en què es pintava en tricromia. Blau fosc, caqui i negre eren els colors que Església, Exèrcit i Estat van usar durant dècades per pintar-ho tot. Jo no ho vaig saber fins més tard, però en algun lloc hi havia la caixa de les ceres on es guardaven les altres ceres de colors. Em van explicar que el llenç era nou i per aconseguir-ho havien tacat amb sang el vell seguint les tradicions.
Després algú va obrir la caixa de les ceres i una explosió de color va inundar els carrers, a casa meva hi havia tradicions blavoses i biblioteques senceres de llibres de la guerra, però per mi eren temps d’Universitat on l’amor i la passió esportiva discutien el lloc a la feina i als estudis, així que la capsa de colors acabada d’obrir no em va enxampar pintant, però en vaig veure molts amb les seves ceres vermelles, taronges, verdes, rosades i de tots els colors demanant un llenç nou on poder expressar-se. L’antic estava convertit en cartó pedra després de dècades de blau caqui i negre. Curiosament, els tres pinzells dominants es van fer de banda, es van reservar el seu racó i es va instal·lar un llenç nou sense recórrer al tradicional bany de sang, encara que un munt de ceres de colors estridents van tornar a la caixa a poc a poc.
El nou llenç va instaurar el pas de les estacions i després de cada primavera es tancava la capsa de colors triant el color de temporada, normalment blau amb pintes vermelles o vermell amb pintes blaves, l’estiu lluïa ple de promeses que pansien a la tardor per congelar-se a l’hivern, i així dècada rere dècada van passar les estacions amb el seu tradicional canvi de pintures cada quatre anys, tot un ritual que es va fer avorrit i previsible.
A poc a poc les primaveres van anar minvant i les tardors van començar a exhalar l’olor putrefacta de la descomposició.
Mentrestant fora del llenç les coses no eren gaire millors, Biafra va deixar la televisió quan hi havia un sol canal, i Sudan del Sud, el Sahel, i l’Índia es feien per torns amb les portades dels diaris representant les fams mediàtiques. Érem sis mil milions d’habitants compartint el mateix planeta, el doble dels n’hi havia quan jo vaig arribar.
I el món, una vegada més, va tornar a canviar amb les primaveres àrabs, els 15M, Internet i un canvi social, en què els taxistes del Caire tenien més ressò que la premsa oficial. Però ja no es tractava d’obrir la caixa de les ceres demanant un canvi en el color de moda. Ara són píxels que aquí, allà i a moltes parts del món reclamen substituir els llenços i les ceres per les pantalles i els píxels.
Es tracta de crear un nou espai d’expressió, els píxels no busquen un espai per pintar amb ceres al vell llenç. Els píxels han deixat de pintar i competir a les tardors dels llenços.
L’11 de setembre vaig sortir de casa alegre al matí deixant enrere els símbols i els colors per trobar-me amb la família i els amics. El mateix que vaig veure fer a milers de persones. Vam menjar en un modest pícnic on cadascú va portar una mica de menjar per compartir. Vam estar parlant dels temes que ens interessen, dels nets, del meu braç en cabestrell, de l’ensalada i del cap de setmana, com la majoria de la gent que al nostre voltant s’acostava a la Meridiana per explicar al món amb les nostres samarretes blanques que havíem deixat de pintar amb les ceres de colors. No. No es parlava de política, ni de Mas, ni d’esquerres i dretes, ni tan sols de retallades i reivindicacions històriques.
Quan les converses s’acostaven a temes polítics es parlava d’interrogants, de com evolucionaria el nostre futur a curt i llarg termini. Els píxels imaginaven les seves pantalles de vidre, conscients d’estar fent alguna cosa immensa any rere any per canviar-ho tot i començar a il·luminar una nova escena.
No vaig veure ningú proposant consignes, ni compartint idees polítiques com faig jo ara, no vaig sentir insults ni desqualificacions, l’únic lament dels píxels era no poder explicar millor que no volem trencar el llenç, ni que ens deixin pintar, ni tan sols un nou llenç de lli adamascat.
Hem deixat les ceres que reflecteixen acolorides la llum del sol cada dia. Els píxels prenen l’energia d’una altra font, i no, no sabem què apareixerà a la fràgil pantalla de vidre quan cadascú brilli al seu gust, però veure el somriure contagiós de la gent amb avis i nens que van estar amb mi a la Meridiana em fa pensar que farem una cosa bonica, i sens dubte serà més amable.
