Dimarts 8 Desembre 2020
Avui he escrit aquest text per a un llibre, però no em puc resistir a la necessitat de compartir-lo.
You may say I’m a dreamer
But I’m not the only one
I hope some day you’ll join us
And the world will be as one
John Lennon
A la primera part de la societat del karma intentem mostrar fets i idees que serien perfectament possibles. Cadascuna o totes en conjunt podrien existir en una societat situada l’any 2.222, després que algunes generacions s’entestessin a fer realitat la cançó de John Lennon.
Lamentablement, la immensa majoria dels que escolten la cançó i la fan servir per transmetre una sensació de pau i bones intencions no fan -no fem- res en absolut per viure d’acord amb aquests valors. Probablement hauràs escoltat l’”imagine” en una església mentre predica un món sense religions, o en un acte de govern cantant a una societat sense països, o a casa del propietari que escolta prop d’un món sense possessions com si sentís ploure.
Doncs no. De vegades a mi se’m regiren els budells quan l’escolto, tot el pes del planeta cau sobre les meves esquenes veient la guerra als mitjans, i em moro de vergonya en passar per la no casa d’un sense sostre apartant la vista. Potser a tu també t’ha passat alguna vegada, ho recordes?
I potser ara penses en què em dona dret a posar aquests records sobre la taula. Res, jo també he passat de llarg, i no he sabut com reaccionar davant de la injustícia i la pobresa, també visc en la incoherència entre el que penso i el que faig. Escric sobre com hauríem de viure despertant entre llençols de cotó i esmorzar calent mentre ells passen fam i fred.
És hora de reconèixer el que és, i com diu Emma Vázquez a “El que el silenci ens explica” tot està bé com està, hi ha rics i pobres, tinc somnis i limitacions i visc la meva vida de la millor manera com sé viure-la. Però a mi personalment ja no em val crear i creure les mentides que aplaquin la meva consciència. Ja no té sentit per a mi veure créixer un ego amb màscara que amaga un ésser espantat, que no entén a que ha vingut a aquest univers. Vaig viure temps en què un canvi de pentinat o una camisa neta em van ajudar a sortir al carrer amb aparença de seguretat, i avui continuo prenent decisions de les quals no em sento orgullós. Si a tu també et passa, no pateixis, tot està bé com està, costa de creure-ho, i no repetiré els arguments d’Emma per convèncer ningú de res.
Amb aquest escrit no pretenc crear l’enèsima secta o religió que nega la legitimitat de les altres. Això ja ho van fer els profetes abans que jo, i no sembla que ens portés al món imaginat on es pugui viure en pau.
Cadascú viu la vida com pot, i la majoria la passem lligats al carro de les notícies, seguint el rastre dels passos dels altres i morint a poc a poc o de cop.
Personalment, la vida m’ha fet un regal immens, m’ha permès arribar a l’edat de jubilació amb una moderada felicitat, salut, diners i amor, i amb la capacitat de pensar sobre allò que ens passa, així que ho comparteixo, no per convèncer ningú, sinó perquè és el que puc fer, és la contribució que em veig capaç d’aportar.
En realitat no hi ha gaire cosa que pugui triar, la vida m’ha portat aquí, de la mateixa manera que la teva t’empeny a la teva forma de realització particular. Deia Steve Jobs que els punts s’uneixen en el futur, i quan giro la vista sobre els meus passos, puc reconèixer no només punts, sinó bitlles arrodonides per la insistent força de les aigües, recaragolats meandres que plàcidament pateixen la indecisió permanent per llaurar la curiosa forma ondulada del llit d’un riu que ara
sembla prendre el seu enèsim sentit. Veig els balbucejos de l’aigua sorgint de la font original i saltant de pedra en pedra amb la força indòmita de la cascada dissimulada en la suavitat de la molsa sobre la qual transita. Ara que el meu riu s’ha diluït entre tantes aportacions d’aigües i sediments, ara que ja no recordo els noms de les innombrables fonts que em van empènyer sense saber-ho en aquestes frases que continuen enganxades al meu subconscient o que s’han convertit en el meu leitmotiv, ara que m’ha alliberat de la feina, de les religions i imaginar un món millor, no puc deixar d’escriure.
No hi ha cap pretext ni excusa. És el que puc fer i ho faig. Al matí, com la majoria dels que viviu atents a la vida, acabo els meus somnis a dormevela i connecto amb idees que hi són esperant que algú els doni forma. Alguns les prenen com a pròpies i s’autodenominen creatius. Altres les reben dels déus i es presenten com a missatgers. Els psicòlegs els busquen llocs de noms avorrits a l’inconscient subconscient o superconscient. Jo simplement sé que són allà i se sumen al riu, que, per cert, estem compartint ara mateix.
Jo crec que els nets dels meus nets viuran en un món millor, és probable que tu també ho creguis, o que, per contra, pensis que serà molt pitjor. En qualsevol cas, el més probable és que tots dos tinguem raó. Vivim als inferns en què creiem, i som uns perfectes profetes dels nostres profunds futurs. Som molt hàbils a trobar la manera de fer realitat les nostres creences, o a adaptar els nostres records a la manera com veiem el present, sorprenent qualsevol amb un “jo ja ho sabia, i ja li vaig dir”.
Com és sabut, el passat ja no existeix i el futur encara no ha vingut, així que aquí i ara estem vivint i creant el món en què viurem.
Avui és 8 de desembre del 2020 i fa 40 anys que tal dia com avui John Lennon va ser assassinat a la porta de casa seva a Nova York.
