Era un home corrent acostumat al diàleg profund amb la mort, però aquell matí les coses havien canviat. Ningú li havia dit, però ell va saber que s’acostaven els últims dies.
Ja no era ell que portava la conversa, ara era ella qui imposava la seva presència en silenci. Era el moment de pensar en l’herència que podia deixar en aquesta terra més enllà de la d’un cuc que havia menjat, dormit i cagat tot airejant el terreny.
Era un home comú, no havia tingut èxit, no havia emprés cap projecte, ni havia plantat cap arbre, es podria dir que era un bon home, o un home bo, que no és el mateix, però ni tan sols en això havia destacat. L’havien batejat amb un nom grandiloqüent que la vida havia reduït a dues lletres que semblaven un article més que un nom.
El seu patrimoni es podria reduir a una vídua i un orfe acompanyats d’alguns euros pintats de vermell en alguna pantalla penjada del núvol.
Cercava episodis èpics, però no va trobar res més enllà d’algun partit de futbol sala, unes cerveses amb els amics i algunes anècdotes acompanyant les vides dels altres.
Igual que no sabia quin dia parlaria la parca, a la que esperava amb el somriure recosit per dintre, tampoc sabia que la seva herència se la disputarien moltes persones que plorarien recordant cerveses i anècdotes de vides ben acompanyades en un terreny ben airejat.
