Avui miro el món des de la distància, veig coses a la política que són realment diferents del que teníem només fa quatre anys quan van despertar els del 15M. Avui enveja de Madrid on l’alcaldessa dona una imatge professional del nou poder, mentre veig baralles de pati en altres ajuntaments. M’agradaria molt que triomfés aquest mosaic trencadís que inclou tantes sensibilitats polítiques des de les extremes dretes a les extremes esquerres … Però els anys em fan dubtar de la condició humana, i temo que o passen a l’acció sense consens anant cap al desastre, o s’asseuran a fer consens mentre ningú passa a l’acció.
El temps ens explicarà si aquests fruits del 15M van realment lluny i són capaços d’anar-hi a poc a poc, tots junts sense parar.
Un cap de setmana acabat en dilluns on el «desasosiego» de Pessoa truca a la porta intensament em sorprenc cercant formes de suïcidar-se a Internet, je, je hi ha poca gent disposada a ajudar.
Porto quasi seixanta anys de vida còmoda, i els últims 15 de vida regalada, amb pinta de continuar els pròxims 5 a ritme de tranquil·litat pel camí de la jubilació. Em nego a donar crèdit als tècnics que diuen que no hi haurà jubilació, així que res m’hauria de fer patir…. La salut m’acompanya, la família circula amb normalitat i els amics no els he buscat mai.
Llavors per a què suïcidar-se?
Doncs mira, per moltes raons, miro de escriure’n unes quantes.
Som masses
quan vaig arribar érem 2.800 milions d’éssers humans, una barbaritat de gent fruit del baby boom … ara ja som 7.000 milions i anem camí dels 12.000 si la natura no ens para.
Com a espècie som un desastre, i la solució va camí de l’extinció i per què no començar donant exemple!!
Quan això es posi a equilibrar la població humana hi haurà milions de morts i probablement l’espectacle no serà agradable … per què hauries de temptar la sort i en lloc d’escollir un suïcidi xulo voldries esperar a la desfeta.
El privilegi ataca a la coherència
Quan un se sent tan privilegiat entre el 5% de gent més agraciada del planeta i probablement entre el 0,5% dels animals privilegiats … el pes de la diferència, la discriminació positiva que he rebut, els privilegis que gaudeixo … són tan immensos, que no és possible cap exercici de coherència.
No puc declarar ignorància. Se de bona tinta que amb el que jo malmeto podrien viure gran quantitat d’individus de diferents espècies. No em puc acabar l’arròs del plat i avui el llençarem a la brossa, plenament conscients que avui algú morirà de fam.
I no és tan sols la gana … Tinc el privilegi de la salut, fins al punt que aquest matí he pres una pastilla d’oli de Krill amb Omega 3 per mantenir aquest cervell en condicions d’expressar sentiments profunds. Tinc el privilegi de la seguretat. Res em fa por, el meu medi de vida sembla blindat. Tinc el privilegi intel·lectual. No per ser més llest, sinó per haver nascut amb aquesta inabastable capacitat d’interessar-me per les coses i aprendre i observar i concloure. Tinc el privilegi de gaudir de la soledat … Estar sol i gaudir-ho. Quants humans donarien la vida per poder-ho gaudir amb naturalitat. I a tot això veig com dia a dia la gent pateix, els animals pateixen i en resum el món està mal repartit i mentre jo em queixo gaudeixo del tros més maco del pastís.
No he trobat la causa per la que morir.
Tot i que he donat voltes a multitud de projectes que intenten millorar el món no he trobat el que es mereixi entregar-li la vida. Tinc el privilegi d’haver parlat de primera mà amb més d’un miler de persones enamorades dels seus projectes no lucratius i molts d’ells els he conegut de prop. Des de premis Nobels a perfectes àngels anònims.
El preu de la mort està molt per sobre del valor que jo li dono.
Amb això només vull constatar que si dono la vida per una causa i cremo les torres bessones, o paro un tanc a Tiananmen o em moro de fam a la porta d’una presó, la societat sencera es posa als meus peus, mentre que si mores d’una coça de conill acabes de llençar l’últim trumfo per guanyar un trist 4 de copes. De vegades se’m ocorren mil formes d’utilitzar la meva mort com a mitjà per influir en la societat que són infinitament més eficaces que aquest dia a dia.
Escollir el final permet un exercici de llibertat brutal.
T’imagines poder organitzar el final de la novel·la? Tenim grosso modo dues opcions, morir de vell i malalt als 100 anys després de vint anys de penúries de salut, econòmiques i potser d’ànims o prepares l’escenari perfecte i te’n vas després d’invertir tots els teus recursos en allò que et ve de gust, i quan dic recursos, estic pensant en recursos emocionals i no només materials.
Res és important
Fa 13.700 milions d’anys que això va fer un pet com un aglà i si pots recorre-ho tot a la velocitat de la llum i arribes al final de la bombolla, probablement descobriràs que aquesta era una més de les bombolles que esclaten a la cresta de l’ona …. Ho sento. Res és important, res.
l’home a la recerca del sentit
La cerca no és nova, Viktor Frankl i molts altres ja ho explicaven, i cap de les seves explicacions m’ha convençut de res… El meu desconeixement de la realitat em deixa totalment indefens en enfront del immens misteri. De fet, si posés en dubte tot el que he après d’altres, i em quedés només amb les conclusions a què he arribat jo solet el meu coneixement cabria en un parell de folis.
I a partir d’aquí ja començo a imaginar algun lector benintencionat donant motius per seguir el ball dels cent mil diumenges. Però perdoneu l’exabrupte. Mireu les vostres vides plenes de ínfules títols i fites assolides … Mireu-les amb una mica de perspectiva, com miraríeu la vida d’una margarida o la d’un extraterrestre …. què cony heu fet aquí? Qué hi van fer els nostres pares?, o els savis de l’antiguitat?, com han contribuït a alguna cosa aquestes vides vanitoses? Doncs més o menys com les de les margarides o les dels extraterrestres. néixer, menjar i cagar fins al dia que la sort et fa follar i reproduir-te per tornar a començar …. i si ja no et reprodueixes, i no perpetues el sofriment per aquesta banda, quin motiu tindràs per cercar el sofriment en la vellesa.
Ja em vau dir fa molts anys que em miro la vida en termes menfotistes, i que aquí hi ha més coses subtils que val la pena viure, l’experiència de l’amistat, la família, els nets, la satisfacció d’haver fet somriure a algú que patia ….
Què voleu que us digui!
Un amic és algú que s’enfada quan no el truques
Els nets ja tenen uns pares que els cuiden
Els fills uy el fill, aquest no li puc ensenyar quasi res. és altius fortius … tot el que puc ser és un fre al seu desenvolupament el dia que hagi de cuidar l’avi
La dona em trobaria a faltar, sens dubte, però mmmmh ara mateix no tinc respostes que justifiquin el meu suïcidi davant de la dona …. Però si em moro després de donar-li a aquesta tecla, no li faltaran raonaments … només amb paciència i resignació en tindrà prou.
La feina no em trobarà a faltar, ningú és imprescindible, i tot el que jo faig pot quedar sense fer.
Un acomiadament digne seria una de les millors opcions per un home que ja ha escrit un llibre, ha plantat un arbre i ha fet créixer un fill. Jo tinc la feina feta, l’ego alimentat i … ben agraït d’haver viscut. Avui no ho repetiria, jo no voldria tornar a néixer i passar de nou aquella infància complicada, aquella joventut inconscient, les hores dedicades al treball engreixant butxaques dels amos o arruïnant projectes propis. No, jo no hi tornaria, i si m’haguessin donat opció hauria preferit no néixer.
Hi ha alguna cosa que m’agradaria molt fer.
Començar la recerca d’un llenguatge interespecie pel gust intel·lectual de demostrar una intuïció potent que ja fa anys que m’acompanya.
Anar a compartir la meva vida amb un amic de 4 potes com vaig fer a la infància i com he imaginat tants cops.
Anar a fer vida d’ermitanyo intel·lectual escrivint i fent recerca … “Que me dejen cantar alejao de la ciudad”
D’això se’n diu matar la vaca. i matar la vaca significa renunciar a alguns dels més grans privilegis que m’ha ofert la vida, començant per la Mo que no aguantaria l’estirabot. Bé, de fet els altres privilegis no em preocupen gaire. Els trobaré a faltar quan no els tingui, però racionalment tinc la sensació que podria viure sense els privilegis dels humans del Primer Món fins al dia de la mort. Per què no?, fret, gana, por i malalties no és el que pateixen la immensa majoria dels éssers abans de morir …. per què jo hauria de ser diferent?
Estranya conclusió: Si no me’n vaig a l’ermita a desenvolupar voxcanina és per la Montse.
Entra la nit, canvia el dia i la bateria del Mac arriba literalment al 0% … coses rares té la vida.
